Diari d'un pelegrí

Com que la fantasia no té límits ens podríem preguntar: què passaria si algú, realment, fos capaç de viure immers en un èxtasi tan gran que no li calgués ni menjar ni dormir durant un espai de temps molt prolongat, i que al cap de –posem per cas– dos-cents anys tornés en si, i aleshores s’hagués de reincorporar a la societat que es trobés, dos segles després? Per què no suposar quins serien els enormes canvis, tant de caire espiritual com general que, sens dubte, s’haurien esdevingut?